”Por favor, no me digan que no pueden. No me digan que no pueden, porque usted, ustedes pueden hacer mucho mucho más. Sólo levántense y digan yo quiero, yo puedo, yo voy a moverme para adelante. Tienen un mundo que sólo está esperando la mano de usted decir SÍ.”
Àlbum: Per la porta de servei
Artista: Sau
Ja no sé quants dies fa que estic així
callant la veu, les mans al cap, he de dormir,
oh, les nits que mai s’acaben
els dies són mès curts
quan estic tancat a casa
sense projectes, sense tu.
El meu pols, com una espasa
va tallant el meu passat,
he quedat descalç com únic futur
no em veig en els miralls.
I m’han quedat els ulls en blanc de soledat
sóc un covard però avui tindré cor de soldat.
Oh, els matins que mai s’acaben
de nits pensaré en tu
quan estigui lluny de casa
sense projectes, sense tu.
Canviaran la meva roba, el meu nom, el meu cabell,
em donaran una arma blanca, roba verda i un fusell.
No em pegui no he nascut per militar.
No em pegui jo no vull anar a fer de soldat.
L’Emilio Calatayud és un Jutge de Menors de Granada, conegut per les seves sentències exemplars. Està casat i és pare de dos fills.
Si teniu l’oportunitat no us perdeu els següents vídeos que recullen una conferènia d’aquest jutge, on parla sobre les implicacions que suposa tenir fills avui en dia. Són una mica llargs, però us prometo que valen molt la pena.
“El secret de la felicitat no està en fer sempre allò que es vol, sinó en voler sempre allò que es fa.”
Diuen que París és la ciutat de l’amor i deu ser veritat, perquè cada vegada que hi torno descobreixo algun lloc, algun racó, una plaça, un cafè, un carrer…, on no hi havia estat abans i que fan que cada vegada m’agradi més aquesta ciutat i que sempre tingui ganes de tornar-hi.
I és que hi ha tantes maneres de veure la Tour Eiffel…
Álbum: Atrapados en azul
Artista: Ismael Serrano
Papá cuéntame otra vez ese cuento tan bonito
de gendarmes y fascistas, y estudiantes con flequillo,
y dulce guerrilla urbana en pantalones de campana,
y canciones de los Rolling, y niñas en minifalda.
Papá cuéntame otra vez todo lo que os divertisteis
estropeando la vejez a oxidados dictadores,
y cómo cantaste Al Vent y ocupasteis la Sorbona
en aquel mayo francés en los días de vino y rosas.
Papá cuéntame otra vez esa historia tan bonita
de aquel guerrillero loco que mataron en Bolivia,
y cuyo fusil ya nadie se atrevió a tomar de nuevo,
y como desde aquel día todo parece más feo.
Papá cuéntame otra vez que tras tanta barricada
y tras tanto puño en alto y tanta sangre derramada,
al final de la partida no pudisteis hacer nada,
y bajo los adoquines no había arena de playa.
Fue muy dura la derrota: todo lo que se soñaba
se pudrió en los rincones, se cubrió de telarañas,
y ya nadie canta Al Vent, ya no hay locos ya no hay parias,
pero tiene que llover aún sigue sucia la plaza.
Queda lejos aquel mayo, queda lejos Saint Denis,
que lejos queda Jean Paul Sartre, muy lejos aquel París,
sin embargo a veces pienso que al final todo dio igual:
las ostias siguen cayendo sobre quien habla de más.
Y siguen los mismos muertos podridos de crueldad.
Ahora mueren en Bosnia los que morían en Vietnam.
Ahora mueren en Bosnia los que morían en Vietnam.
Ahora mueren en Bosnia los que morían en Vietnam.
“Un amic és algú que ho sap tot de tu i, tot i això, t’estima.”
Igual que un Post-It a la nevera, aquest espai pretén fer-nos recordar aquelles petites coses i moments que sovint se’ns passen per alt.
A partir d’ara aniré deixant els meus Post-Its, ja només cal que tu deixis els teus.
